Vint anys del Pla Territorial de l'Alt Pirineu i l'Aran

El dia 25 de juliol de l’any 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar definitivament el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran (PTAPiA), el primer instrument d’ordenació del territori propi del que han disposat aquestes terres. Es tracta, a més, d’una eina que havia estat llargament reclamada des de la societat pirinenca. Ara, quan estan a punt d’acomplir-se vint anys de la seva vigència, resulta del tot convenient fer un balanç de la seva aplicació, a la llum del canvis que les valls pirinenques han conegut en les dues darreres dècades i els reptes que caldrà afrontar en el futur.

Una eina llargament esperada

El territori de l’Alt Pirineu i l’Aran (APiA) va conèixer transformacions decisives al llarg del segle XX, que arribaren al seu punt més crític entre finals dels anys cinquanta i mitjans dels setanta. En aquesta període, l’agricultura i la ramaderia -que tradicionalment havien estat les activitats econòmiques principals- varen conèixer un retrocés decisiu i l’ocupació vinculada a la producció d’energia, una vegada realitzades les grans obres hidroelèctriques, va començar a declinar. D’aquesta manera, l’any 1975 la població de l’Alt Pirineu català va quedar reduïda a poc més de 60.000 habitants, prop de la meitat de la que hi vivia a mitjans del segle XIX. El despoblament tingué com a conseqüència l’afebliment de les estructures socials, així com l’abandonament de moltes terres de conreu, l’avenç del forest i la pèrdua de patrimoni construït. És cert que, en les dècades posteriors, l’aparició de noves activitats econòmiques, va permetre aturar el drenatge demogràfic. Però aquesta represa, en estar basada de manera gairebé exclusiva en l’expansió poc ordenada del turisme i la construcció, provocà el sorgiment de noves problemàtiques socials i territorials.

En aquest context, des de l’APiA s’havia reclamat, en reiterades ocasions, la necessitat de disposar d’instruments d’ordenació del territori específics. Així, ja a inicis dels anys setanta, varen sorgir el Grups de l’Alt Pirineu, que reclamaven polítiques i planificació que fessin possible la millora de les comunicacions, el sorgiment de noves activitats econòmiques, la dotació de serveis, l’accés a l’habitatge, la conservació del patrimoni i la gestió del medi natural. El moviment va fer sentir la seva veu en les sessions del Congrés de Cultura Catalana celebrades, precisament, a la Seu d’Urgell, l’any 1976, i varen aconseguir alguns èxits, com l’aprovació de la Llei d’Alta Muntanya pel Parlament de Catalunya, l’any 1983. Corrent el anys, el 1999, es va impulsar també l’elaboració d’unes Bases per al Pla Estratègic de l’Alt Pirineu.

Tanmateix, el desplegament de la llei de Muntanya a través dels anomenats Plans Comarcals de Muntanya tingué un èxit escàs i les propostes per al Pla Estratègic quedaren sense resposta per part de l’administració de la Generalitat. Les dificultats també s’acumulaven pel costat dels instruments d’ordenació del territori, essencials per a la gestió de les infraestructures, l’urbanisme i el medi ambient al Pirineu (i arreu). El Parlament de Catalunya havia aprovat l’any 1983 la Llei de Política Territorial, que preveia l’elaboració d’un Pla Territorial General i d’un Pla Territorial Parcial per a cada una de les grans àrees que integren Catalunya. Va caldre, però, esperar dotze anys, fins el 1995, per tal de veure aprovat el Pla Territorial General de Catalunya, i, a més, aquest, a l’hora establir els àmbits per als futurs Plans Territorials Parcials, negava un àmbit propi per l’APiA: n’adscrivia cinc comarques a l’àmbit de Ponent (juntament amb les Terres de Lleida) i la Cerdanya a la Catalunya central.

L’avenç cap a l’adopció d’un instrument específic d’ordenació per a l’APiA no va començar a redreçar-se fins l’any 2001, quan el Parlament de Catalunya, a instàncies de l’oposició, va rectificar la llei del Pla Territorial General i va reconèixer les sis comarques de l’APiA -Alt Urgell, Alta Ribagorça, Aran, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà- com a àmbit funcional específic per a la planificació territorial. Així, quan l’any 2004, el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall creà el Programa de Planejament Territorial amb l’objectiu d’elaborar tots els plans territorials pendents, no només es va incloure el Pla de l’APiA, sinó que aquest fou en primer en aprovar-se.

Les propostes del Pla: protegir els espais oberts, enfortir la xarxa urbana i millorar les comunicacions

El propòsit principal del PTAPiA consisteix en ordenar els tres sistemes que constitueixen el canemàs bàsic per a la funcionalitat i la sostenibilitat del territori: els assentaments humans, els espais oberts i les infraestructures de comunicació. Per això estableix normes d’aplicació directa i directrius per al planejament urbanístic que han de ser seguides obligatòriament a l’hora de redactar els plans d’ordenació de cada municipi. Convé recordar breument els objectius del Pla ja que, tot i la seva importància, resulten en molts casos poc coneguts per la societat pirinenca.

El primer gran objectiu del PTAPiA consisteix en enfortir la xarxa urbana, tradicionalment massa feble en un territori que, tot i cobrir gairebé una cinquena part de la superfície de Catalunya, n’aplega encara no l’1% de la població. A aquests efectes, el Pla proposa enfortir les localitats amb major capacitat d’absorbir creixements i irradiar serveis sobre el conjunt del territori: Puigcerdà, Bellver, la Seu d’Urgell, Organyà, Oliana, Tremp, la Pobla de Segur, Pont de Suert, Sort, Esterri d’Àneu, Vielha, Bossòst i Les. De la mateixa manera, es proposa regular els usos del sòl, preservar el patrimoni construït i fomentar la construcció d’habitatge protegit. A més, el PTAPiA aposta, de manera decidida, per limitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i la proliferació de segona residència. Amb aquestes finalitats, el Pla estableix directrius de desenvolupament urbanístic per a cada un dels prop de sis-cents nuclis de població existents en el nostre àmbit. El Pla també defineix 13 agrupacions de municipis en les que considera convenient coordinar el planejament urbanístic municipal.

Pel que fa als espais oberts, el Pla parteix de la noció de que aquests constitueixen un factor de competitivitat territorial de primer ordre per a l’APiA, ja que li permeten de disposar d’un seguit de valors patrimonials, de recursos ambientals i d’atractius turístics fonamentals per al seu desenvolupament i la qualitat de vida dels seus habitants. Per això, es proposa de protegir aquests espais de la fragmentació, la degradació i la dispersió de la urbanització, amb la finalitat de preservar la biodiversitat del medi, els sòls agrícoles i els valors del paisatge pirinenc. A aquests efectes, el PTAPiA no només ratifica la protecció dels espais naturals ja classificats, sinó que els integra a través d’una xarxa de connectors. Així, estableix que el 72,1% del territori de l’àmbit ha de ser considerat de protecció especial a efectes urbanístics: 36,2% per ser ja espais naturals protegits, 34,6% pels seus valors naturals i com a connectors i 1,2% per ser sòls d’especial valor agrícola.

En tercer lloc, el PTAPiA es proposa ordenar un sistema que tradicionalment ha acumulat mancances molt negatives per a les condicions de vida i el desenvolupament econòmic d’aquestes terres: les infraestructures de comunicació terrestre,. Així, el Pla prescriu la necessitat de millorar els cinc eixos viaris de comunicació amb la plana, és a dir, els que segueixen els cursos de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre, el Llobregat i el Ter. A més, considera necessari enfortir la comunicació transversal transpirinenca, històricament desatesa. Finalment, el PTAPiA indica la necessitat d’estudiar la millora i extensió de les connexions ferroviàries, tant pel que fa a la línia Lleida-la Pobla, com Barcelona-Puigcerdà-la Tor de Querol, caracteritzades per la seva precarietat.

Necessitat d’un balanç després de 20 anys de transformacions intenses

Transcorregudes gairebé dues dècades des de l’aprovació del PTAPiA resulta del tot convenient elaborar un balanç sobre quins han estat la seva utilitat i els seus efectes, així com debatre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-lo a les noves exigències de la societat pirinenca i els reptes ambientals. Per això, és imprescindible que tant la Generalitat, com els governs locals i els moviments cívics pirinencs realitzin una avaluació del rendiment del PTAPiA durant aquestes darreres dècades i la seva incidència en la transformació del territori pirinenc. Vegem, breument, alguns del elements que, al nostre entendre, hauria de contenir aquest balanç.

La primera qüestió a considerar és, òbviament, l’evolució del poblament i la seva relació amb el desenvolupament urbanístic. Com és sabut, la població pirinenca ha passat de 70.986 habitants l’any 2006 a 76.643 el 2024. Es confirma, doncs, l’existència d’una certa represa demogràfica que ha permès que -tot i el gran creixement de la població catalana en aquestes dues dècades- l’APiA pràcticament no hagi perdut pes relatiu sobre el conjunt del país. Aquesta evolució encara resulta més positiva si es té en compte que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població que realment utilitza el territori pirinenc és força més elevada, fins al punt que en alguna comarca, com el Pallars Sobirà, la població real durant el tercer trimestre de cada any pràcticament dobla la que hi està empadronada.

En aquest context, el PTAPiA ha demostrat ser un instrument de notable utilitat a l’hora d’orientar i enfortir el planejament urbanístic municipal. En primer lloc, l’existència del Pla Territorial va permetre que, l’any 2009, la Generalitat aprovés directament el planejament dels 25 municipis pirinencs que, tot i els anys transcorreguts des del restabliment de la democràcia, no disposaven encara de cap figura de planejament urbanístic general. Així mateix, el govern de la Generalitat va aprovar Plans Directors Urbanístics per coordinar el planejament en les comarques del Pallars Sobirà (2008), la Cerdanya (2008) i l’Aran (2010). Finalment, les directrius establertes en el PTAPiA van ser la base per a la revisió dels planejaments municipals desmesurats aprovats en períodes anteriors i extingir el desenvolupament de 345 ha de sòl urbanitzable, que resultava clarament insostenible (Pla Director Urbanístic de sòls no sostenibles de l’AP, 2020).  

Ara bé, per dur a terme el balanç complert de l’eficàcia del PTAPiA  en aquest camp, caldrà disposar de dades sobre l’evolució del conjunt del planejament urbanístic de l’àmbit i la seva subjecció a les directrius establertes en cada cas per al Pla. Caldrà també conèixer l’evolució real dels usos del sòl i, en particular, l’increment de la superfície de sòl artificialitzat. Serà necessari, així mateix, realitzar una anàlisi aprofundida de l’evolució del mercat de l’habitatge en les dues darreres dècades, que ha esdeviongut un dels principals problemes per a la població de l’APiA, així com del conjunt de Catalunya.

El segon tema que una avaluació del PTAPiA haurà d’abordar és l’evolució dels espais oberts. Si bé és cert que bona part dels espais naturals de l’àmbit gaudien de protecció amb anterioritat a l’aprovació del Pla (Parc Nacional d’Aigües Tortes, 1955; Parc Cadí-Moixeró, 1983; Parc de l’Alt Pirineu, 2003; etc.), no hi ha dubte que la seva vigència ha contribuït a consolidar la preservació d’una xarxa de connectors essencials per a la seva biodiversitat i per a la qualitat ambiental del conjunt de l’àmbit. De tota manera, un balanç aprofundit de la utilitat del PTAiP haurà d’incloure l’estudi de l’evolució de les cobertes de sòl en aquests espais. Només així es podrà mesurar fins a quin punt s’estan mantenint els usos agrícoles i ramaders, establir la dimensió de l’avenç del forest, valorar la preservació del mosaic territorial i del paisatge, així com avaluar l’impacte d’usos antròpics com les instal·lacions per a la producció d’energia.

El sistema de comunicacions terrestres és tercer i darrer tema que el balanç del PTAPiA ha d’abordar de manera peremptòria. En les dues darreres dècades s’han dut a terme algunes de les actuacions viàries previstes en el Pla, com les millores del accessos al coll de Comiols, el condicionament de diversos trams de la C-14 o la variant d’Esterri d’Àneu. S’ha millorat així mateix de manera molt notable el servei ferroviari entre Lleida i la Pobla de Segur, mentre persisteixen problemes gravíssims, tot i les inversions realitzades, en la línia de Puigcerdà i la Tor de Querol. Una avaluació completa de la situació de les infraestructures de comunicació a l’APiA haurà de tenir en compte quina ha estat l’evolució de la accessibilitat de l’àmbit pirinenc respecte el seu entorn, al sud i al nord de la Serralada, la seva connectivitat interna (en especial pel que fa a les comunicacions transversals) i el desplegament de les comunicacions digitals sobre el conjunt del territori.

A finals del primer quart del segle XXI, l’Alt Pirineu i l’Aran es troben davant de noves oportunitats (l’extensió de les xarxes digitals, l’increment de la mobilitat de la població) i nous reptes (l’acceleració del procés de canvi climàtic, la problemàtica de l’habitatge). Per tal d’aprofitar les primeres i fer front als segons, la gestió del territori pren una importància de crucial. El PTAPiA ha mostrat, al llarg de vint anys de vigència, la seva utilitat en aquesta comesa. Per això, cal ara fer un balanç acurat de les seves potencialitats i, a la llum de les transformacions i les necessitats actuals del territori pirinenc, projectar-lo cap al futur.

[Article publicat a la revista Nabius, XII.2026] 

Un any de la catàstrofe de València: ensenyaments per a la gestió del territori

  

El dia 29 d’octubre s'acompleix un any de la tragèdia derivada dels aiguats que afectaren l’àrea urbana de València. En aquests mesos s’ha debatut abastament sobre les mancances en la gestió política d’aquells esdeveniments fatídics i s’han exigit  responsabilitats polítiques.

La demanda de responsabilitats resulta del tot lògica i convenient. Tanmateix no ha de fer oblidar que, dissortadament, episodis meteorològics com els d’ara fa un any tornaran indefectiblement a repetir-se.  La regió Mediterrània s'està escalfant un 20% més ràpidament que la mitjana global, amb temperatures que ja han superat en 1,5 °C els nivells preindustrials. En el mar Mediterrani, l'escalfament avança a un ritme dues o tres vegades superior al d'altres espai marins.

D’aquesta dinàmica es deriven un seguit de fenòmens: l’augment del nivell del mar, la freqüència dels incendis forestals, les onades de calor freqüents i duradores, així com l’increment d’esdeveniments extrems, com les sequeres perllongades sequera i la concentració de les precipitacions en episodis de gran intensitat.

D’altra banda, l’ús intensiu del territori augmenta l’exposició al risc i la vulnerabilitat per als béns i les persones. Així, cal recordar que la tragèdia de València ha anat precedida i seguida d’altres episodis de notable gravetat com les inundacions que van afectar diversos municipis de Llevant a Mallorca (2018), el temporal Glòria a Catalunya (2020) o les inundacions a les Terres de l’Ebre (tardor 2025).

En aquest context, resulta del tot necessari que les institucions públiques i la ciutadania adoptin amb la major urgència possibles les mesures necessàries prevenir les causes d’aquesta situació i temperar els danys que puguin derivar-se. I, per fer-ho, cal comptar, en primer lloc, amb el concurs de l’evidència científica i el parer dels experts.  

En aquest sentit, una de les iniciatives més interessants que s’han produït en aquests darrers mesos ha estat la celebració a València de la I Conferència d’Experts sobre Canvi Climàtic i Territori a la Mediterrània Ibèrica. L’encontre, convocat per la Universitat de València i coordinat pels professors Anna Camarasa i Joan Romero, es celebrà els dies 30 i 31 de gener i aplegà uns 70 professionals procedents de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Múrcia i Andalusia.

S’hi varen aprovar un seguit de 93 recomanacions als poders públics i a la societat que han estat trameses per la rectora de la Universitat de València als Parlaments autonòmics de l’àmbit mediterrani i a les Corts Generals de l’Estat. El conjunt d’aquestes recomanacions es poden llegir en el volum Cambio climático y territorio en el Mediterràneo ibérico. Efectos, estratègies ypolíticas. Ens hem permès de seleccionar-ne 9 que resulten de particular interès per la gestió i l’ordenació del territori a Catalunya.   

1.     Actualitzar i adequar el planejament territorial i urbanístic. Per a fer front a les causes i els efectes del canvi climàtic resulta imprescindible ordenar els usos del sòl. A aquests efectes, cal actualitzar i revisar el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat l’any 1995, que pot resultar una eina de gran utilitat per establir les estratègies territorials de conjunt a l’hora de fer front a l'emergència ambiental. Així mateix, és convenient efectuar un balanç dels set plans territorial parcials vigents -aprovats entre 2006 i 2010- amb la finalitat de potenciar-los i completar les seves directrius i normatives (especialment en matèria de riscos, implantació d'infraestructures, o la reubicació de sòls productius vulnerables). Finalment, cal impulsar de manera decidida, des de la Generalitat i els ajuntaments, la revisió i actualització del planejament municipal que en molts casos es troba obsolet, per tal d’adaptar-lo als nous requeriments ambientals i a les directrius que ha establert el planejament territorial. A Catalunya, un criteri possible seria fer compulsòria la revisió immediata de tot el planejament general anterior a la Llei 2/2002 d’urbanisme.

2.     Completar i millorar la cartografia del risc. Cal disposar d'una cartografia actualitzada de qualitat i adequada, què permeti identificar les zones de risc, així com l’exposició i la vulnerabilitat davant les inundacions, els incendis, les esllavissades, els terratrèmols, els temporals marítims, etc. Això ha de permetre dissenyar estratègies i prioritzar intervencions tant en la prevenció dels riscos, com en situacions d’emergència. Aquesta cartografia, elaborada de manera multidisciplinar, ha de ser d’accés lliure i s’ha d’actualitzar de manera obligatòria. A Catalunya comptem amb instruments de gran interès com el Mapa de Protecció Civil, l’INUNCAT i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic 1:25.000, que elabora l’ICGC. Però aquesta cartografia no és completa, ni integrada. Per posar només uns exemples: el Mapa de Protecció Civil no inclou tots els riscos geològics; els professionals del GRAF han fet notar que els mapes de risc d’incendi no tenen l’escala ni la capacitat normativa adequada; i els Mapes de Riscos Geològics i el Mapa Geoantròpic no es culminarien, al ritme actual de producció, fins d’aquí 40 anys. Cal posar els mitjans per tal de completar, actualitzar, integrar i dotar de caràcter oficial aquestes fonts d’informació essencials.    

3.     Revisar la delimitació de les zones inundables i el domini públic hidràulic. Es recomana revisar la cartografia oficial de perillositat calculada amb models que minusvaloren la perillositat de les avingudes i delimitar de nou oficialment zones inundables. En particular, resulta convenient abandonar la teoria de la probabilitat com a única regla d’anàlisi de la perillositat hidrogeològica (períodes de retorn) i afavorir l’ús de dades d’episodis realment ocorreguts. És fonamental implantar solucions basades en la naturalesa (SbN) que confereixin espai als llits fluvials i a les conques i els permetin recuperar part de la seva heterogeneïtat geomòrfica. No hi ha cap mesura per recuperar l'equilibri hídric més eficaç que respectar el disseny de la pròpia naturalesa. La conca necessita temps i espai per fer el seu cicle hidrològic de manera equilibrada: assegurant el proveïment en moments de sequera i disminuint la força devastadora de les crescudes. Per això, sempre que sigui possible, cal crear en les conques espais de reequilibri hidrològic que permetin la laminació de pics, disminuir l’energia de les avingudes, recarregar els emmagatzematges naturals i reorganitzar del drenatge de manera tan natural com sigui possible. Aquests espais del riu o territoris de mobilitat fluvial s'han de recolzar en el Domini Públic Hidràulic, que haurà de ser definitivament actualitzat, delimitat i implementat, aplicant-lo a l'ordenació del territori, a la planificació urbana i la redefinició d'infraestructures.

4.     Modificar la classificació i qualificació urbanística del sòl en situació de risc. Es recomana aplicar de manera sistemàtica les millores en la mesura de la inundabilitat (models digitals del relleu, coneixement del règim hídric) en la revisió de la classificació i la qualificació urbanística dels usos del sòl. Aquests nous sistemes han d’emprar-se per revisar la viabilitat de les classificacions i els projectes existents en sòl urbanitzable, que no han de prosperar fins haver realitzar la necessària reconsideració. En els sòls ja urbanitzats que es troben situats en àrees inundables cal preveure mesures per a la progressiva reducció d’activitats, començant per les més sensibles, així com plans específics de contingència i alarma. Resulta convenient inscriure de manera obligatòria els riscos existents en els registres relatius a la propietat dels terrenys i els immobles. Cal evitar que la construcció de infraestructures de mitigació sigui la via preferent per a la generació de nou sòl urbanitzable. En matèria d’incendis es necessari considerar el risc existent abans d’autoritzat noves classificacions de sòl i noves construccions, especialment en assentaments dispersos que amplien en gran manera l’expansió de les àrees vulnerables.

5.     Revisar l’estat i el disseny d’infraestructures de mobilitat i subministrament. Cal revisar l’estat de les xarxes de transport i els elements que les integren en relació a les situacions de risc i establir plans de contingència en la gestió de la mobilitat quotidiana davant de col·lapse (mitjans supletoris o redundants i protocols de gestió davant de situacions d’alerta).  Al costat de la seva restitució, cal revisar la ubicació, el disseny i el traçat d'aquelles infraestructures que estiguin sotmeses a risc associat al canvi climàtic (o contribueixin a incrementar-lo) per a cercar alternatives més adequades. Cal així mateix, desenvolupar i mantenir infraestructures que garanteixin el subministrament energètic i d’aigua en períodes d’esdeveniments climàtics extrems i períodes de sequera.  

6.     Renaturalitzar i restaurar d'àrees costaneres. L’augment del nivell del mar i la recurrència de temporals marins, cada cop més freqüents i intensos, genera alts impactes en les àrees costaneres, especialment pel que fa a les platges (erosió i regressió) i a les inundacions (coastal flooding). Davant d’aquest fenòmens es recomana evitar l’increment de la urbanització i artificialització de la façana costanera, així com la renaturalització de les platges, mitjançant la generació o ampliació dels espais de dunes i la plantació d’espècies adaptades a les zones sorrenques. Caldrà, així mateix, procedir a la deconstrucció d’algunes infraestructures existents (com alguns passejos marítims, tal com ja estan fent alguns municipis catalans). Finalment, resulta crucial preservar el espais naturals existents, en particular els aiguamolls.

7.     Impulsar els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic. Cal estendre la creació de plans locals d’adaptació al canvi climàtic, que ja han emprès alguns ens locals de Catalunya, al conjunt del territori. En alguns casos -àmbits metropolitans, comarques de muntanya- serà convenient que aquests plans tinguin un caràcter supramunicipal. Els plans locals d’adaptació han de coordinar-se amb el planejament urbanístic i les agendes urbanes, tot incloent actuacions com: a) la relocalització gradual d'aquells enclavaments urbans en àmbits de risc, tot restaurant i renaturalitzant el sòl alliberat; b) la prohibició d'urbanitzar àmbits amb risc d'inundació o altre tipus de risc climàtic; c) augmentar la permeabilitat de part dels espais públics urbans per incrementar la filtració de l'aigua; d) potenciar la presència d'arbrat i la cobertura vegetal a les ciutats per reduir l'efecte illa de calor i avançar en la renaturalització sobre la base d'espècies autòctones, tot donant continuïtat a corredors verds intraurbans en connexió amb el entorn natural de la ciutat; e) Crear xarxes de refugis climàtics urbans, tant en espais oberts com tancats de lliure accés lliure que permeti a la població més vulnerable conviure amb esdeveniments de temperatures extremes; f) evitar la urbanització de sòl rústic quan no estigui justificada pel augment de la població o la necessitat de localitzar activitats; g) foment d'infraestructures verdes i blaves, tot incorporant aiguamolls artificials, parcs inundables i riberes vegetades com a elements que permetin esmorteir els efectes d'una inundació sobtada.

8.     Millorar el sistema de gestió de les emergències. Arran dels darrers esdeveniments, molts administracions públiques han revisat els protocols de protecció civil i d’alerta a la població, així com, si fos el cas, de confinament o desplaçament de les persones. En les àrees d’alt risc, cal complementar aquestes mesures amb actuacions específiques, com ara: a) assegurar en les zones inundables que les plantes baixes del immobles tinguin sortides d’emergència practicables i comunicació amb les plantes superiors; b) en les àrees amb perill d’incendi establir estratègies permanents de gestió de les cobertes vegetals (mosaic paisatgístic, franges de protecció, pirojardineria); c) establir una normativa per a l’accés i la gestió de les primes d’assegurances, per tal de garantir-ne l’assequibilitat.

9.     Fomentar l’educació en matèria de canvi climàtic, gestió del risc i l’emergència. Davant el procés de canvi climàtic resulta imprescindible impulsar l’educació, la cultura científica i el compromís ciutadà en la cultura del risc i la prevenció. Per això és fonamental comptar amb les comunitats locals i les associacions ciutadanes, tant per a la prevenció dels riscos com per a l’actuació en cas d’emergència. Aquesta formació i participació en la cultura del risc ha d’incloure la realització de simulacres a escala de les localitats, les empreses i els centres educatius. Finalment, per tal d’orientar de manera efectiva l’extraordinari potencial de la solidaritat ciutadana en les situacions d’emergència, és necessari tenir previstes les estructures destinades a fomentar-la i organitzar-la abans de que es produeixin els esdeveniments.   

Aquestes recomanacions posen de relleu els principals ensenyaments per a la gestió del territori que es deriven de la tragèdia de València. Ni els poders públics, ni el conjunt de la ciutadania poden permetre's d'ignorar-los.

Albert Hirschman i la "unitat d'acció" de les Ciències Socials

A començaments d'abril d'enguany, es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un seminari sobre el tema “Per què llegir Albert Hirschman al segle XXI?”. La trobada, dirigida per Ricard Gomà, director de l'Institut Metròpoli, va tenir un alt interès. L'audiència, tanmateix, estava integrada gairebé exclusivament per politòlegs, amb una notòria absència d'economistes, sociòlegs, historiadors i altres científics socials. Probablement, Hirschman, que sempre va treballar als intersticis entre diverses disciplines, s'hauria sorprès d'aquesta atenció unidireccional.

L'anècdota ve a tomb davant les dificultats creixents de les ciències socials d'interpretar l'evolució de les societats contemporànies: l'ascens de l'autoritarisme a escala mundial té trets comuns amb els feixismes dels anys trenta? quins són els grups socials més afavorits i perjudicats per les vertiginoses innovacions tecnològiques? quin serà el futur dels grans moviments migratoris?... Les preguntes s'acumulen i la necessitat de donar-hi resposta es fa cada vegada més peremptòria i esdevé un repte -acadèmic, però sobretot cívic- per als que es dediquen a l'estudi de la societat. 

Davant d'aquests desafiament, és bo de recordar que Hirschman considerava una paradoxa la compartimentació de les ciències socials en un món creixentment integrat i complex. Enfront aquesta fragmentació propugnava la “unitat d'acció” entre les diverses disciplines, per superar allò que anomenava “la insidiosa estretor disciplinar”. No és que Hirschman advoqués per una gran ciència social unificada, sinó més aviat per una mena de sistema ecològic, mútuament fertilitzant. De fet, en el seu raonament de vegades sembla escoltar-se el ressò de la crítica desesperada davant la reducció de la biodiversitat llançat per Rachel Carson a Silent Spring, un dels textos fundacionals de l'ecologisme contemporani: “el monocultiu” -deia Carson el 1962- “no aprofita dels principis pels quals funciona la natura; és l'agricultura tal com la concep un enginyer. La natura ha introduït una gran varietat al paisatge, però l'home ha demostrat una passió excessiva per simplificar-lo”.

Hirschman sempre va pugnar contra la pulsió simplificadora del monocultiu disciplinar a les ciències socials. L'economista Ernest Lluch, que el va conèixer a Princeton el 1989 i el va convidar més tard a la Universitat Menéndez i Pelayo de la qual era rector, va publicar unes notes sobre les converses que hi van mantenir (Albert O. Hirschman, el trasmundo de un disidente). Hi esmentava, per exemple, que Hirschman li havia explicat com alguna de les seves nocions sobre l'economia del desenvolupament es derivaven dels treballs d'un geògraf, Albert Demangeon, de qui va ser breument alumne a París als anys trenta. 

Luca Meldolesi en un article publicada el 2016 pel Colorni-Hirschman International Institute (Linkages: genesis of a Discovery) es va referir també a aquesta relació i a la manera com el mateix Albert Hirschman va explicar-la en rebre un títol honoris causa a la Universitat París X -Nanterre l'any 1993: 

"Entre els cursos d'economia [als que vaig assistir a aquesta Escola entre 1934 i 1935, deia Hirschman]  els més interessant, amb diferència, van ser les brillants conferències de geografia econòmica impartides pel professor Albert Demangeon, una autoritat eminent en aquest camp, que ja era ben establert a França. Aquí vam aprendre molt sobre la ubicació de les activitats econòmiques i els seus determinants, la importància econòmica dels rius i els recursos naturals per al desenvolupament industrial, i els canvis en el flux comercial entre regions (recordo una magnífica conferència titulada "la concurrence entre Anvers i Rotterdam"). Els vius colors verd, marró i blau dels mapes geogràfics que mostrava milloraven l'eficàcia del seu ensenyament. /Més tard, en reflexionar sobre l'origen del meu pensament sobre el desenvolupament econòmic, em vaig adonar que aquesta primera educació en la concreció geogràfica física és probablement la base de la meva posterior negativa a explicar el creixement i el desenvolupament exclusivament a través d'agregats macroeconòmics, com ara l'estalvi, la inversió, els ingressos i les ràtios capital-producció. Aquest tipus de models em semblaven massa abstractes, massa mecànics i, malauradament, mancats del dramatisme que el professor Demangeon havia sabut imprimir  a les seves conferències".

La cita és llarga, però conté, en bona mesura, el compendi de les virtuts de la "unitat d'acció" que Hirschman propugnava: el caràcter seminal del contacte entre disciplines, la relació entre els processos socials i els factors espacials, la desconfiança envers els models abstractes que, com el colom kantià, creuen poder explicar-ho tot en el regne asèptic de la raó.

Hem de reconèixer que aquesta concepció de les Ciències Socials resulta difícilment compatible amb el sistema de compartiments estancs al què les àrees de coneixement, la carrera funcionarial i les publicacions indexades tendeixen a reduir la reflexió i la pràctica acadèmica a les nostres universitats. Tanmateix, si efectivament volem avançar cap a una Ciència Social que tingui per objectiu comprendre la realitat per ajudar a transformar-la, aquest és, sens dubte, el camí.

La tragèdia de València: les raons de la Geografia

Imatge de la localitat de Picanya (Horta Sud) després 
dels aiguats 

Les tràgiques conseqüències del aiguats que han afectat amb particular intensitat el territori valencià estan suscitant un gran sentiment de tristesa i de solidaritat. Al mateix temps, la ciutadania es pregunta, perplexa, com és possible que desastres d'aquesta mena ocorrin, què s'ha fet i què es podria fer per prevenir-los. Massa sovint, aquesta demanda està trobant per resposta explicacions superficials o, encara pitjor, les declaracions d'aquells tracten d'eludir responsabilitats i assignar als altres les culpes. Per això, enmig de la remor i la desorientació d'aquests dies, destaquen, per la seva claredat i la seva utilitat, les explicacions que els geògrafs valencians estan fornint sobre el desastre i els ensenyaments que se'n deriven. 

Destaquen, en primer lloc, les explicacions dels geògrafs sobre la gènesi del fenómen metereològic. En aquest àmbit, estan resultant particularment pertinents les aportacions de Jorge Olcina, catedràtic de la Universitat d'Alacant, expert en climatologia i riscos naturals. Olcina ha explicat de manera didàctica i entendora el mecanisme físic que han engendrat la DANA, ha indicat fins a quin punt està relacionat amb el procés de canvi climàtic i ha advertit sobre la necessitat de deixar lliures d'urbanització els cursos fluvials i les zones inundables. I recorda l'evidència massa sovint menystinguda en les darreres dècades:"no es pot construir construir a qualsevol lloc". Davant de l'increment previsible de la recurrència i la intensitat d'aquests fenòmens extrems, el geògraf ha proposat, així mateix, la introducció de noves mesures de protecció civil: un sistema d'alerta a la població similar al que existeix en els Estats Units davant dels huracans o al Japó en relació als tsunamis. 

Al costat de les explicacions sobre el fenomen físic, la Geografia valenciana està aportant raonaments molt rellevants sobre la relació entre els riscos naturals i l'ordenació del territori. Així, per exemple, Josep Vicent Boira, ha assenyalat que "el model social i territorial valencià, que hem construit en aquests darrers anys, es troba fora de control davant dels nous desafiaments ambientals i climàtics". Això és així, diu Boira, perquè "l'analfabetisme funcional ha donat pas [...] a l'analfabetisme geogràfic i a l'oblit d'antigues prevencions". A més, "l'administració ha abandonat el mapa com ordenador de presents i escrutador de futurs". Davant d'això -davant, per exemple, de les polítiques desreguladores que competien encara fa pocs dies per reduir la distància dels nous hotels a la línia de costa- cal "planificar l'espai amb caràcter supramunicipal, adoptar una activa política de gestió i govern del territori metropolità, limitar el creixement i la densificació urbana, protegir el territori, tot oxigenant-lo amb espais verd i naturals, mantenir l'equilibri del país, combatre amb decisió el canvi climàtic". 

Les raons dels geògrafs valencians es refereixen també al govern del territori i a l'arquitectura institucional de l'Estat. Joan Romero, professor emèrit a la Universitat de València, ha indicat que, davant processos complexos i d'ordre general com el canvi i els seus efectes, no es pot sostenir la noció de les competències exclusives de cada administració. Reptes d'aquesta mena només poden abordar-se "des de la coordinació i cooperació entre les parts que conformen l'Estat. És a dir, entre l'Administració general de l'Estat, les Comunitats autònomes i els governs locals. Perquè aquests són els pilars de l'Estat". Per això, caldria abandonar el clima de controvèrsia partidista permanent -que no s'atura ni tant sol davant dels grans drames- consolidar la lleialtat institucional i construir consensos sobre els temes bàsics, en un clima de lleialtat institucional.

El mateix Joan Romero ha proposat un programa per avançar en aquesta direcció, en l'àmbit específic de l'ordenació del territori i la gestió dels riscos:  

"a) Elaboració de plans de adaptació al canvi climàtic a escala regional i local. Aquests plans d’adaptació han d'incorporar mesures d'ordenació territorial, de canvis als sectors econòmics, de mobilitat sostenible, cicle integral, gestió de riscos, d'educació ciutadana i de comunicació a la població;

b) Adaptar la planificació i gestió de l’aigua, en la seva doble consideració, com a recurs i com a risc, així com elaboració deplans de gestió de sequera per a escenaris de canvi climàtic als escenaris decanvi climàtic.

c) Elaboració de programes d’adaptació a curt i mitjà termini per a les activitats econòmiques més exposades als efectes de l'escalfament climàtic(agricultura i turisme).

d) La gestió de zones costaneres i els previsibles efectes dels temporals al litoral ha de ser abordat amb enfocaments estructurals i no tant amb mesures reparadores. 

e) Els protocols de gestió de les emergències, així com la cartografia disponible, han de ser revisats i actualitzats davant la possibilitat de fenòmens extrems més freqüents i en qualsevol època de l'any. 

f) Incorporar d’una vegada la visió metropolitana en la gestió territorial.  

g) I finalment, però no en darrer lloc, l'educació en canvi climàtic i en la gestió del risc i de l'emergències'ha d'incorporar als currículums a tots els nivells: des de l'ensenyament infantil i no universitària fins a postgrau i màster."

La tragèdia d'aquests dies, amb les seves pèrdues humanes i econòmiques, ens interpel·la a tots i fa evident la necessitat d'un tombant en les polítiques ambientals i territorials. En aquesta reorientació necessària, les raons de la Geografia, tant clarament expressades, han de ser escoltades. 

Universitat i ciutat: els nous campus universitaris

Campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs

Els dies 23 i 24 d'octubre de 20224 s'ha celebrat en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el curs Universitat i ciutat. Els nous campus universitaris: reptes científics, estratègies urbanes i impacte metropolità. El tema central del curs ha consistit en debatre sobre la relació entre universitat i territori, en un moment en que en l’àmbit metropolità barceloní s’estan desenvolupant diversos projectes de campus universitaris de rellevància metropolitana, nacional i internacional: el nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, a Barcelona i Esplugues de Llobregat; el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs, a Barcelona i Sant Adrià de Besòs; i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba, a Cerdanyola del Vallès. 

En les sessions s'han estudiats experiències internacionals -Sarajevo, Bologna, Santiago de Compostela-l'impacte de les universitats a les ciutats mitjanes de Catalunya -Girona, Camp de Tarragona, Lleida- i presentat els projectes de nous campus en l'àmbit metropolità de Barcelona. A continuació es reprodueixen les principals conclusions derivades de les ponències i els debats del curs. 

UNIVERSITAT I CIUTAT: DEU PROPOSICIONS 

1.  Premissa: la necessitat del compromís entre universitat i ciutat. Les universitats són un actiu fonamental en el desenvolupament de les ciutats contemporànies. La seva activitat pot contribuir de manera decisiva a la formació de la població, la generació d’innovacions, l’avenç científic i l’extensió del pensament crític. Al mateix temps, les universitats són una font de demanda de serveis, infraestructures, habitatge i espai urbà. Les universitats no han de ser considerades per les ciutats només com un actiu, econòmic i social o una palanca per operacions urbanístiques, sinó també com un agent actiu en la construcció de la vida urbana. De la mateixa manera, les ciutats no han de ser percebudes per les universitats exclusivament com a ens proveïdors de béns i serveis, sinó com un medi i una societat amb el que cal comprometre’s i servir en benefici de la col·lectivitat.  

2.  La construcció dels nous campus universitaris: oportunitat i repte. L’impuls dels nous campus universitaris a l’àmbit metropolità de Barcelona constitueix un procés de rellevància metropolitana, nacional i internacional. El nou campus de salut de la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic, el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya al Besòs i la connexió del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el Parc de l’Alba poden esdevenir elements cabdals per a la millora de les condicions de vida i el foment de l’activitat econòmica a la nostra ciutat. Per aprofitar les oportunitats que aquests projectes comporten i fer front als reptes que generen es considera convenient tenir en compte aspectes com els que a continuació es detallen.  

3.  Projectar alhora per a la ciutat i per a la universitat. La planificació dels nous campus universitaris ha de ser concebuda tenint en compte al mateix temps els interessos i les necessitats de la universitat i de la ciutat. La universitat, com a servei públic, ha de contribuir a fer la ciutat més atractiva, més competitiva, més sostenible i més equitativa. La ciutat, com a marc normatiu i govern del territori, ha de garantir la funcionalitat, accessibilitat física, l’assequibilitat social i la llibertat a la universitat, per al desenvolupament de les seves tasques.

4.  Posar els equipaments universitaris al servei de la ciutadania. Els campus universitaris han de ser projectats i gestionats per tal que puguin ser utilitzats tant per la comunitat universitària com per la resta de la ciutadania. La utilització dels espais públics dels campus i de serveis (com les biblioteques, els auditoris o les instal·lacions esportives) per part de la ciutadania enriqueixen tant la ciutat com la universitat.

5. La integració dels campus en les xarxes urbanes. En la ciutat metropolitana tots els campus, amb independència de si es troben ubicats en la trama urbana consolidada o separats d’ella, poden constituir, per definició, campus urbans. Hi ha campus integrats en la trama urbana amb relacions molt escasses amb l’entorn i campus segregats físicament que mantenen lligams estrets amb la ciutat. La relació de la ciutat amb l’entorn no depèn doncs de la seva ubicació topològica sinó de la capacitat d’establir lligams i d’integrar-se en les xarxes socials, culturals i econòmiques de l’àrea urbana.

6.  La necessitat d’assegurar la participació de totes les parts interessades. Per garantir aquesta integració resulta de particular importància convocar la totalitat de les parts interessades en el procés de deliberació, planejament, decisió i gestió dels nous espais universitaris. Els fòrums o conferències de stakeholders constitueixen una pràctica que ha donat resultats interessants i fructífers.

7.  La conveniència d’adoptar formes de planificació anti-fràgil. Els canvis tecnològics, socials i econòmics fan que tant les universitats com les ciutats es trobin en un període històric de transformacions accelerades. En aquest context, resulta convenient adoptar instruments de planejament i programació capaços d’adaptar-se als canvis, al mateix temps que preserven els objectius i els principis.

8.  La defensa de la universitat com a servei públic. La universitat constitueix un servei públic essencial per garantir drets de ciutadania i per el progrés del coneixement. Per tant, les seves necessitats a la ciutat no poden ser deixades a mercè del mercat. La dotació de sòl, infraestructures i recursos necessaris per a la vida universitària ha de ser assegurada i preservada principalment pels poders públics.

9.  El dret a la ciutat i a la ciutadania dels universitaris. Els universitaris constitueixen una part substantiva de la població urbana i han de ser considerats com a ciutadans, tant si mantenen una residència estable com temporal a la ciutat. El seu accés als serveis bàsics i a l’habitatge -avui sovint en perill per les condicions del mercat- han de ser garantits. Només així s’aconseguirà l’equitat en l’accés a la universitat i s’evitarà el malbaratament del talent d’una part de la població. 

10. La necessitat del compromís de totes les institucions. Les ciutats i les universitats estan integrades en xarxes de diversos nivells d’escala. Generen i depenen de fluxos, presten serveis i responen a necessitats tant locals com regionals i internacionals. Per això, tots els nivells de les institucions públiques -municipal, metropolitana, nacional, estatal i europea- han d’estar cridats a participar i comprometre’s en la planificació i l’impuls dels nous equipaments universitaris.

Viure al camp, viure a ciutat

Quatre de cada 10 joves catalans residents en àrees urbanes (el 38,8% exactament) voldrien anar a viure al camp. D'altra banda, a 1 de cada 4 dels que resideixen en àrees rurals (el 26,2%) li plauria traslladar-se a viure a ciutat. Si aquestes migracions es verifiquessin tindrien unes proporcions gairebé bíbliques: per un costat, 575.830 persones marxarien de les àrees urbanes, una població ben superior a la que avui té la província de Lleida tota sencera; per l'altre, 56.926 joves anirien a viure a ciutat. 

Direu, amb tota la raó, que una cosa és el desig de marxar i una altre, ben diferent, la previsió efectiva de fer-ho. Per això, resulta molt convenient preguntar a aquells que, en principi, es mostren disposats a canviar d'entorn territorial si tenen previst de fer-ho en els propers cinc anys. Les respostes ofereixen una imatge més matisada, però igualment impressionant: 1 de cada 3 dels que voldrien anar a viure al camp es mostra disposat a fer-ho en el proper quinquenni i una proporció encara més elevada -6 de cada 10- dels residents a les àrees rurals partidaris de marxar a ciutat asseguren que ho faran en els propers cinc anys. 

En termes absoluts, les necessitats d'habitatge que es derivarien d'aquests moviments serien d'una gran entitat: caldria proveïr casa per a 190.873 persones joves vingudes de ciutat a les àrees rurals (l'equivalent a una població com Sabadell) i per a 33.998 persones arribades d'entorns rurals en árees urbanes. 

S'acaba de presentar un estudi sobre aquestes dades, procedents de l'Enquesta a la Joventut de Catalunya de 2022: L'atracció del camp i de la ciutat. Percepcions i preferències de la joventut catalana respecte l'entorn residencial. Els resutats indueixen a la reflexió. Resulta ben improbable que bona part d'aquests moviments acabin fent-se realitat, però les preferències i les percepcions territorials dels nostres joves ens diuen molt sobre les seves condicions de vida, els seus temors i les seves expectatives. 

Un dels aspectes més reveladors és el perfil d'aquells que voldrien canviar d'entorn territorial. La propensió de marxar de la ciutat per anar a viure al camp és força més elevada entre els homes, els joves de més edat, els que treballen o estan a l'atur, en els nascuts fora de Catalunya i en els d'ingressos baixos. Per contra, el propòsit de deixar el camp per traslladar-se a ciutat és més majoritàri entre les dones, els joves de curta edat, aquells que estan estudiant o no s'han incorporat al mercat laboral i els que encara viuen a la llar familiar. 

Sembla, doncs, que una part important de la joventut catalana concep la possibilitat d'anar a viure al camp com una sortida als problemes que la tenallen en les àrees urbanes. Es tracta, a més, en la majoria dels casos, d'una possibilitat vaga, remota, que no es preveu verificar en un futur immediat. En canvi, la perspectiva de traslladar-se a ciutat resulta força més minoritària entre els que resideixen en les àrees rurals, però té la força d'un projecte plausible, destinat en la majoria dels casos a fer-se realitat en els propers cinc anys. 

Tradicionalment hem associat l'atractiu de les diverses àrees del territori a les desigualtats existents entre l'interior i la costa, les localitats grans i les més xiques o la contraposició entre camp i ciutat. Tanmateix, avui, aquests factors han anat perdent importància. Això es deu al fet de que l'extensió de les xarxes urbanes, la dispersió de la urbanització i la regressió de les tasques agrícoles han integrat el territori i hi han unificat les formes de vida. En canvi, un altre tipus de divisoria, més subtil i insidiosa, reflecteix i reprodueix avui amb força les desigualtats socials: la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència. 

Tot i això, seguim raonant en funció de les velles oposicions entre els espais rurals i els urbans, entre el camp i la ciutat. A l'hora d'explicar les nostres preferències, parlem, per exemple, de la tranquil·litat del camp, l'atracció de la natura i l'entorn saludable, quan allò que ens empeny a cercar nous horitzons són, en la majoria dels casos, els preus dels lloguers i la precarietat en la feina.     

Les expectatives territorials de la població jove evidencien aquesta realitat. Les ansies de fugir d'uns i les esperances de portar endavant un projecte dels altres ens diuen molt sobre les oportunitats i els limits que el territori català ofereix o imposa als nostres joves, segons la seva condició social, la seva edat, els seus recursos i els seus orígens. En aquest context, el territori constitueix un filtre gegantí que, a través del mercat de l'habitatge i del mercat laboral, permet a uns establir-se i desenvolupar els seus projectes de vida en determinades localitats o barris i empeny d'altres a marxar-ne.

Per superar aquesta situació cal que el territori català ofereixi a tothom, amb independència de viure on visqui -barri ric o barri pobre, ciutat o poble- un accés enraonadament equitatiu a l'habitatge, a la feina i als serveis. Només llavors la tria del lloc de residència podrà ser per tothom el resultat d'una decisió lliure i no la conseqüència de la coacció de les circumstàncies. Aquest és el veritable equilibri territorial. Aquest és el futur que haurien d'assolir els nostres joves.      

Des dels barris, contra les desigualtats

El nou govern de la Generalitat ha anunciat, entre les seves primeres mesures, la voluntat d’impulsar un programa d’actuacions en als barris més vulnerables i de nomenar un comissionat per tal de gestionar-lo. Es tracta d’una excel·lent notícia.

La concentració de la població més desafavorida en alguns barris és un resultat directe del funcionament del mercat de l’habitatge. Com és ben sabut, la nostra capacitat d’escollir lloc de residència depèn de la combinació de dos factors: el preu de l’habitatge i els nostres ingressos, de manera que uns tenen més capacitat d’escollir que no pas d’altres. Així, la població amb menors ingressos es veu concentrada en aquelles parts de les àrees urbanes on els preus són més baixos. És a dir, aquelles que solen disposar de menys serveis, pitjor accessibilitat, dèficits d’espai públic i un parc d’habitatge amb majors mancances. D’altra banda, aquells que més tenen també tendeixen a aplegar-se per tal de gaudir dels avantatges de viure entre ells i de no haver de compartir els serveis dels que poden dotar-se.

En les darreres dècades la segregació residencial ha assolit escala metropolitana i afecta la pràctica totalitat de les àrees urbanes de Catalunya. Així, allò que s’especialitza socialment no són ja només uns carrers o uns barris de cada localitat, sinó municipis sencers. Això, al seu torn, té conseqüències decisives sobre els recursos dels que disposen els ajuntaments, ja que la base fiscal dels municipis depèn, en molt bona mesura, del valor cadastral de l’habitatge.

D’aquesta manera, es dona la paradoxa de que la població més necessitada de serveis socials acaba anant a raure en els municipis amb menor capacitat per prestar-los. Si, deixant Barcelona apart, apleguem els 163 municipis de la regió metropolitana de Barcelona en funció dels ingressos municipals per càpita dels que disposen, constatarem que els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Es tracta d’una situació que afecta de forma destacada les localitats de la conurbació barcelonina, però també les ciutats de l’arc metropolità i capitals de comarca de arreu de Catalunya.

En aquestes circumstàncies resulta molt difícil que cada municipi pugui emprendre pel seu compte actuacions per millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables. Barcelona és l’excepció: en els darrers vuit anys ha dut a terme un Pla de Barris, tot invertint més de 200 milions d’euros en una vintena de barris de la ciutat. Ha pogut fer-ho perquè és una gran ciutat que compta tant amb barris benestants com vulnerables i el seu ajuntament disposa d’uns ingressos de més de 2.000 € per càpita. Però això no està a l’abast d’ajuntaments amb molts menors ingressos per habitant, com els de Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet o Badalona, que concentren un gran nombre de barris vulnerables. Ni tampoc de ciutats com Mataró, Sabadell, Figueres o el Vendrell, que apleguen molts habitants amb baix nivell de renda, mentre la població més benestant de les respectives àrees urbanes tendeix a residir en els municipis veïns.

Per això és positiu que el repte de millorar les condicions de vida en els barris més vulnerables sigui assumit i finançat a escala del conjunt de Catalunya. Aquest va ser l’objectiu de la Llei de Barris de la Generalitat de Catalunya aprovada el mes de maig de 2004, ara fa vint anys. La Llei va permetre intervenir en 141 barris de Catalunya, amb projectes que conjugaven les millores físiques amb els programes socials. La seva aplicació es dugué a terme amb la col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments concernits, tot tractant de conjugar la solidaritat fiscal amb el coneixement dels problemes i la implicació dels veïns. El desplegament de la Llei fou interromput l’any 2011, en aplicació de les polítiques d’austeritat.

La Llei de Barris fou la primera llei substantiva impulsada pel govern presidit per Pasqual Maragall i és significatiu que el nou govern de la Generalitat hagi volgut incloure entre les seves primeres mesures reprendre una iniciativa en aquest mateix camp. Es tracta d’una mesura llargament reclamada pels ajuntaments i les entitats veïnals, que veuen acumular-se els problemes sense disposar dels instruments adequats per fer-hi front. El mateix Parlament de Catalunya va aprovar fa un parell d’anys una nova versió de la Llei que no ha arribat a aplicar-se. Potser el desplegament d’aquesta norma podria permetre guanyar temps i emprendre de manera immediata les actuacions en els barris.

La segregació no només reflecteix la desigualtat sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i a reproduir-la. Per combatre’n les causes i els efectes cal millorar els barris per tal que tothom, visqui on visqui, pugui gaudir d’un entorn enriquidor, digne i segur. Tant de bo que les polítiques anunciades facin possible avançar en aquest camí. 

[Article publicat al diari Ara, 19.08.2024].

El orígens de la dispersió urbana i els seus problemes

 

"Un lugar de evasión que está solo
a 20 minutos de los problemas (la ciudad)" 
[La Vanguardia, 2.02.1974]

En els darrers mesos diversos factors han vingut a evidenciar la problemàtica de la dispersió urbana a Catalunya. Així, la situació de sequera ha posat sobre la taula les diferències en el consum d'aigua, que resulta notablement inferior en les àrees d'urbanització densa que no pas en les disperses. Així mateix, els problemes enels serveis ferroviaris (amb alteracions radicals en el servei d'algunes línies com la R3 i la R4, prevista per aquesta tardor) han posat de relleu les necessitats exacerbades de mobilitat per a la població que vivint fora dels principals nuclis urbans ha de desplaçar-s'hi quotidianament. Fins i tot, en el vessant estrictament polític, les darreres convocatòries electorals (al Parlament Europeu o al Parlament de Catalunya) han posat de relleu el comportament electoral diferenciat de la població segons la densitat o la dispersió de la urbanització

Per abordar aquestes problemàtiques, resulta essencial comprendre les característiques, la magnitud i les conseqüències del procés de dispersió de la urbanització a Catalunya. En fer-ho, cal tenir en compte, abans que res que la dispersió de la urbanització en el nostre país té trets i singularitats pròpies i no és una simple transposició o adopció mimètica del model Nord-americà, magníficament explicat en l'exposició Suburbia que pot veure's aquests dies al CCCB.

Es ben cert que l’imaginari del “American way of life” es molt present entre nosaltres, però una cosa són les imatges i les aspiracions i una altra la realitat. Així no entendríem de cap manera allò que la nostra dispersió urbana és si la volem equiparar de manera mecànica al sprawl americà. 

De fet, la dispersió urbana a Catalunya i a Espanya té el seu origen en dues fases notablement diferenciades: el període 1960-1980 i el que es va estendre d’inicis dels anys ’80 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008. Vegem amb una mica de detall quins són els trets d‘aquests dues etapes

La dispersió urbana a gran escala va iniciar-se a Espanya en els anys ‘60 i ’70, no pas a través de la creació de suburbis per a la residència permanent com en els EUA sinó mitjançant l’aparició de urbanitzacions de baixa densitat destinades a segona residència. Es tracta d’un fenomen que, tot i comptar amb alguns antecedents, es va estendre durant aquells darrers anys del franquisme, quan l’increment del nivell de vida i les taxes de motorització (en el nostre cas no el Chevrolet sinó el Seat 600) varen permetre a sectors significatius de la població l’accés a la segona residència, encara que aquesta fos de característiques molt sovint modestes.

Destinades preferentment a l’ús familiar del cap de setmana, les urbanitzacions es varen emplaçar, sobretot, en els entorns de les principals ciutats -Madrid,Barcelona, València i Sevilla- en sòls agrícoles i forestals. Aquest fenomen va tenir dues peculiaritats principals:

a)      La seva aparició coincideix, de manera paradoxal, amb un període (1959-1975) en el que el procés d’urbanització es va caracteritzar a Espanya precisament per la tendència a la concentració de la població i l’activitat sobre el territori. En aquest sentit, les urbanitzacions de segona residència constitueixen una expressió pionera d’allò que vindria a ser un dels trets més característics de les següents fases de la metropolitanització a Espanya: la dispersió de la urbanització sobre el territori.

b)     A aquesta peculiaritat se n’afegeix una altra: degut a les condicions polítiques del període en el que varen néixer, una part molt notable d’aquestes urbanitzacions van ser el resultat de parcel·lacions de sòl rústic de molt dubtosa o nul·la legalitat. Així, des del seu origen varen estar mancades del planejament urbanístic i dels serveis bàsics (cicle de l’aigua, urbanització, electrificació). Finalment, en molts casos es varen ubicar en terrenys que, avui, per consideracions de caràcter ambiental, però també per accessibilitat i pendent, no serien considerats aptes per a la urbanització.

La comercialització de les urbanitzacions es va basar en un conjunt d’estereotips o llocs comuns que són encara ben vigents. La publicitat de l’època ho reflecteix: l’atracció d’una natura domesticada i per “la evasión que no podemos conseguir en la asfixiante ciudad nuestra de cada día”; l’aspiració a l’habitatge unifamiliar i al “sueño de poseer un magnifico chalet”; el miratge de la accessibilitat universal, “compre ahora y pague cuando llegue la autopista”, “por cada parcel·la que compre le obsequiamos con un Seat 600-D”; i el miracle patrimonial “esta tierra es oro”, “una inversión que dió el 400% en 8 años”.

El resultats d’aquell esclat son ben vigents. L’any 2006, Joan Barba i Montserrat Mercadé varen inventariar les urbanitzacions a Catalunya. En varen censar 1.862, esteses sobre una superfície de 47.562 ha (és a dir, 5 vegades el terme municipal de Barcelona). A la província de Barcelona en corresponien 29.687 ha. Doncs bé, el 80% d’aquestes s’havien iniciat en el període 1960-1975, el 12% entre 1975-1986 i el 3% amb posterioritat a 1986. Cal assenyalar que una part molt important d’aquestes urbanitzacions segueixen presentant, encara avui, importants dèficits urbanístics. En un estudi que estem elaborant per a la Diputació de Barcelona, hem xifrat les urbanitzacions amb dèficits urbanístics a la província en 335. S’estenen sobre una superfície de 10.585 ha, hi viuen 78.687 persones i tenen un potencial de 224.539 habitants (gairebé una ciutat com Terrassa). Quan pensem en les herències que ens va llegar el franquisme, aquesta és, sense cap dubte, una de les més pesants.

A partir de 1980, l’arribada de les administracions democràtiques, Generalitat i ajuntaments, va suposar l’inici d’una segona fase en el procés de dispersió de la urbanització. Per un costat, es va limitar l’extensió de les urbanitzacions impedint la parcel·lació il·legal i limitant en certa mesura la classificació de nou sòl. Però en canvi no es va poder (o no es va voler) evitar la consolidació de les urbanitzacions sorgides en els anys immediatament anteriors, ni es varen desclassificar sòls que havien estat considerats urbanitzables de manera massiva durant els darrers anys del franquisme.

Així es va iniciar la consolidació de la dispersió de la urbanització durant els anys vuitanta i noranta, que és la que Francesc Muñoz va estudiar en la seva tesi doctoral. Aquesta segona fase coincideix, i no per casualitat, amb un període de progressiva pèrdua de població de les àrees centrals de la metròpolis (Barcelona, perdé 250.000 habitants entre 1976-1995, la conurbació central 350.000) i té unes característiques del tot noves: es produeix en condicions de legalitat, compta amb els serveis urbanístics bàsics i es destina a primera residència, no a segona. La dispersió de la urbanització es va estenent també cada vegada més lluny de les àrees centrals de la metròpolis, a mesura que les infraestructures milloren i el territori es fa més accessible. Això es fa particularment palès en el període de la bombolla immobiliària quan els creixements dispersos arriben i es consoliden ja al Pirineu, Camp de Tarragona, Empordà, etc.

Aquest desfasament entre l’origen dels creixements dispersos en els anys ’60 i ’70 i la seva consolidació posteriors en els ’80 i ’90 va donar lloc a un debat curiós sobre a quina etapa (i a quines autoritats) s’havia d’atribuir la responsabilitat per l’extensió del fenomen: tot és culpa del descontrol i l’especulació en el període franquista, deien uns; però quan vàreu arribar vosaltres, malgrat que encara s’hi era a temps, no vàreu revertir la situació i vàreu permetre la consolidació del fenomen, diuen els altres.

Sigui com sigui, la dispersió de la urbanització és una realitat difícilment reversible que, deixant apart les consideracions socials, planteja avui problemes de sis ordres diversos:

a)      El consum exacerbat de sòl, amb la fragmentació d’espais oberts, ocupació de corredors biològics i pressió sobre els espais d’interès natural.

b)     L’exposició a riscos naturals, com incendis i inundacions (també litorals).

c)      El consum d’aigua i energia, en un context general de crisi de recursos.

d)     La dependència del vehicle privat i la dificultat de realitzar els desplaçaments en transport públic.

e)   Els elevats costos dels serveis i de manteniment de les infraestructures. 

f)   L'especialització social i les dinàmiques polítiques associades a la combinació entre segregacio residencial i dispersió urbana. 

El tractament de la problemàtica derivada de la dispersió urbana a Catalunya ha de partir, necessàriament, de la comprensió dels seus orígens i de la voluntat política de fer-hi front. Tant de bo el Govern de la Generalitat que ha de constituir-se després de l'estiu vulgui emprendre aquesta tasca, complexa i necessària.